RECERCA | Flashink

67315AB2-34B0-4958-9C25-C7143F54C0E9.jpe

RECERCA D'INFORMACIÓ

Etapes d’un projecte audiovisual

Preproducció

La pre-producció és l’etapa de preparació tots els elements implicats en un projecte.

Idea inicial: plantejament de la iniciativa en termes generals.
Storyline: argument de la obra exposat de la forma més breu possible, que serveix per poder vendre el guió que hagis a una productora. A diferència de la sinopsi, conté el final de la història.
Escaleta: llista de les escenes que componen el relat. Cada element d’aquesta consta d’una breu descripció del contingut específic de cada escena.
Guió literari: descripció principalment d'allò que es veurà en la producció, informació per visualitzar la producció sense detalls. Escena a escena s'expliquen les accions dels personatges, i es fan petites descripcions de l'entorn.
Guió tècnic: descripció amb més detall. S'estructura com en el muntatge: per escenes, seqüències, plans i transicions, i s'hi detallen també els moviments de la càmera. Inclou el lloc de l'escena i la descripció objectiva del que es veurà dins l'enquadrament.
Storyboard: sèrie de petits dibuixos ordenats en seqüència, per explicar les accions que es gravaran en una producció audiovisual. Serveix per transmetre la història o parts visualment.

Producció

La producció és l’etapa de realització del projecte en si.

Direcció artística: decisió de les localitzacions, els decorats i escenaris, el vestuari, el maquillatge, la perruqueria.
Direcció de fotografia: decisió de tota la part visual del film: la il·luminació, l'òptica a utilitzar, l'enquadrament, el color, la textura, l'ambient...
Direcció d'àudio: decisió de la música, els cons i els efectes sonors que hi haurà al audiovisual.
Atrezzo, escenografia, vestuari, utilleria: elaboració dels diferents elements artístics.
Actors i actrius: procés de càstings i contractació dels actors i actrius, si s’escau.
Gravació: procés de rodar totes les imatges i sons necessaris pel projecte audiovisual.

Postproducció

La postproducció és l’etapa de perfeccionament del projecte i d’exposició al públic.

Edició: procés de muntatge de les imatges i sons, manipulant-los com a fitxers en un programa informàtic i fent ùs de diferents tècniques. Prèviament, s’ha hagut de fer la revisió i selecció dels fragments.
Presentació: fase d’exhibició del projecte audiovisual.
Distribució: procés de venta del film, dividida en la part de màrqueting, campanyes de propaganda, i la de distribució de còpies.

ETAPES D'UN PROJECTE AUDIOVISUAL

Preproducció

Producció

Postproducció

Els bàsics de l’animació

Definició

El cinema d'animació, categoria dins del cinema, es caracteritza per no basar-se en el rodatge d'imatges reals, sinó que es fan servir tècniques d'animació.
En l’animació no es poden registrar imatges reals fent un moviment de forma continuada, sinó que es produeixen imatges separadament de la realitat.
Actualment, això es pot realitzar automàticament amb un ordinador. Però també és posible fer-ho de manera tradicional, imatge una per una i mitjançant dibuixos o altres tècniques que al projectar-se consecutiva i ràpidament, s'aconsegueix produir la il·lusió de moviment.

La principal diferència entre els dos tipus de cinema és que el cinema convencional analitza i descompon un moviment real, en canvi, el cinema d'animació produeix la sensació visual del moviment però aquest no es produeix realment.

Tècniques

Les tècniques tradicionals, utilitzades durant anys, són el dibuix animat (dibuixos plans en dues dimensions fotografiats imatge per imatge) o l'animació en volums (models reduïts o figuretes fotografiades imatge per imatge). Encara que actualment s’acostuma a fer servir un ordinador.

Animació Tradicional

Els dibuixos animats són anteriors al cinema, com per exemple les famoses Pantomimes Lluminoses que Emile Reynaud exhibia des de 1892 a Paris, ell pintava els ninots directament sobre una banda de paper i no fotografiava sobre pel·lícula els dibuixos com es feia més tard. Tot i que, la primera pel·lícula que es podria considerar realment de dibuixos animats, fou Fantasmagorie del 1908 per Émile Cohl a França.
Encara que l’esplendor va ser als Estats Units: al 1914 Winsor McCay crea a Amèrica el personatge del dinosaure Gertie.

També el nord-americà Earl Hurd va perfeccionar la tècnica dels dibuixos animats, ja que al 1915 va patentar l'ús de fulles transparents de cel·luloide (cells) per dibuixar imatges i poder sobreposar a un fons fixe les parts en moviment (actions). El mètode va ser millorat per Bill Nolan que va introduir el moviment de panoràmic en els fondos.
L'animació tradicional és el procés de moltes pel·lícules animades del segle XX.
Es dibuixen els fotogrames un per un (24 per segon), tècnica desenvolupada per Walt Disney. L'animador dibuixa cada fotograma sobre paper, posteriorment es pasa a tinta i es pinta sobre làmines d'acetat. Es fotografien amb una càmera estàtica i aquestes fotos resultants es col·loquen en seqüència per donar la sensació de moviment.
Però amb els ordinadors, la tècnica ha anat desapareixent pels inconvenients de la rapidesa i de costs econòmics.
Alguns exemples de pel·lícules d'animació tradicional són Pinocchio (Estats Units, 1940), Animal Farm (Regne Unit, 1950) i The Illusionist (Regne Unit-França, 2010).

Stop Motion

El primer animador de la tècnica va ser Segundo de Chomón amb el seu pas de manovella. L'animació stop motion o també coneguda "en volum" consisteix en crear la il·lusió de moviment a partir de la manipulació física d'objectes reals, és a dir fotografiant-los fotograma per fotograma i movent-los lleugerament entre foto i foto, de manera que va canviant de posició tot seguint una certa continuïtat lògica que imita un moviment per aconseguir un determinat resultat visual.
Posteriorment, al reproduir els fotogrames un rere l'altre, la projecció crearà la il·lusió que l'objecte fotografiat es mou per si mateix. D'aquesta manera, es pot animar qualsevol objecte tridimensional.
L'animació stop motion proporciona un gran realisme fotogràfic, ja que la profunditat de camp és completament autèntica, en canvi en la tradicional és tan sols una il·lusió òptica.

Dins d’aquesta tècnica hi ha diverses variants:

Cut-out

L'animació cut-out és una tècnica d'animació, dins de l’stop motion, en la què s'utilitzen com a objectes animats figures retallades (paper, fotografies, etc).
Aquest tipus d'animació apareix, per exemple, en seqüències de Monty Python's Flying Circus (Regne Unit, 1969–1974), Fantastic Planet (França/Txecoslovàquia, 1973), Tale of Tales (Rússia, 1979) i South Park.

Replacement animation

Al replacement animation, també dins d'stop motion, els ninots són figures mòbils i tenen parts intercanviables, sobretot del rostre per així poder canviar d’expressió.

Claymation

En l'animació claymation (d'stop motion), els objectes utilitzats són fets amb material mal·leable, el més famós és la plastilina. Pot ser que les figures es mantinguin en una forma constant durant tota la pel·lícula, però aquesta tècnica permet que no estiguin definides des d'un inici i que es puguin anar transformant al llarg de la peça. Un exemple de film animat amb aquesta tècnica és The Adventures of Mark Twain.
El contrari d’aquest és l’animació de puppet, és a dir, la d’objectes rígids com ninots i titelles.

Go motion

L'animació go motion és una branca de l'animació stop motion. Consisteix en sacsejar l'objecte lleugerament a l'hora d'obtenir el fotograma per introduir-hi l'efecte del motion blur, un efecte borrós sobre les parts de l'objecte que estan en moviment, així dóna més sensació de realisme en el resultat. Això s’aconsegueix quan l’objecte va més ràpid que la velocitat d’obturació de la càmera.
Aquesta variant fou creada per Industrial Light & Magic i per Phil Tippett en alguns dels efectes de la pel·lícula L'Imperi Contraataca (1980).

Pixilació

En els films de pixilació d’stop motion s'introdueixen persones reals, a més dels objectes. Cosa que permet fer servir efectes surrealistes com l'aparició o desaparició de personatges.
Dos exemples d'aquest tipus d'animació stop motion són The Secret Adventures of Tom Thumb i Angry Kid.

Matte painting

Una tècnica d’animació la qual consisteix en la creació animada d'un fons o una part de l’escena o del film per tal d'incorporar-lo a la filmació real.
En la antiguitat, era coneguda com la "tècnica de la pintura sobre vidre" i consistia en pintar un fons realista sobre una làmina de vidre. Aquest vidre era col·locat davant d'una càmera i ajustat amb els elements reals. Així els actors semblaven estar dins de la pintura, s'enquadrava el pla i es gravava l'escena.

El primer Matte painting de cinema es va realitzar en 1907 per Norman O. Dawn a la pel·lícula Missions de Califòrnia, per reconstruir uns edificis.
Actualment és considerada una técnica d’efectes especials, ja que digitalment permet crear qualsevol tipus d’escenari, o sigui construir mons imaginaris que semblen reals. Acostumen a fer entorns que són molt costosos o directament impossibles de rodar.
Diversos exemples on s’ha fet servir són Lord of the Rings, Game of Thrones i altres pel·lícules d’aquest estil.

Rotoscòpia

Una tècnica d’animació amb la que s'ha d’utilitzar un rotoscopi, eina analògica inventada per Max Fleischer.
Consisteix en calcar els fotogrames, d'un vídeo prèviament gravat, en una làmina transparent sobre una placa de vidre il·luminada. D'aquesta manera es transmet la naturalitat dels moviments, expressions, llums, ombres i proporcions pròpies d'una filmació. Disney va ser un dels primers a utilitzar aquesta tècnica amb Snow White and the Seven Dwarfs (1937).

Amb la revolució digital, no s’ha abandonat el concepte i ha sigut substituida per la captura de moviment, que treballa amb imatges filmades i gravades directament en suport electrònic digital.

Film Directe

Un tipus d'animació que consisteix en dibuixar, ratllar, pintar o compondre directament sobre el cel·luloide de la gravació, en comptes de tenir les imatges o objectes fotografiats un per un amb l'animació de cambra. Dins existeixen dos mètodes: el que comença amb la pel·lícula buida o el fet amb la pel·lícula en negre ja desarrollada.
És una tècnica ràpida i directa que permet estalviar temps i material. Es considera Len Lye el pioner, amb el seu film Kaleidoscope (1935).

Animació Digital

L'animació digital engloba una gran diversitat de tècniques, però totes elles estan creades digitalment utilitzant un ordinador, mitjançant un procés de càlculs matemàtics sobre entitats geomètriques tridimensionals, per aconseguir una projecció visual en dues dimensions per a ser mostrada en una pantalla o impresa en paper.

Es classifiquen bàsicament per:

Animació 2D

Acostumen a centrar-se en la manipulació de la imatge.
Les figures en l'animació 2D estan creades o editades a partir de mapes de bits, fitxers de dades que representen una reixeta rectangular de píxels i punts de color, o gràfics vectorials, imatges bidimensionals formades a partir de diversos vectors basats en primitius geomètrics (punts, línies, corbes i formes geomètriques).
Aquesta és la tècnica que volem utilitzar pels nostres curts.

Animació 3D

S’acostumen a fer servir per construir mons virtuals amb objectes mòbils i amb els que poder interaccionar entre ells, molt més realistes per l'espectador.
L’animador comença creant una malla poligonal per modelar, que usualment inclou molts vèrtexs connectats entre si que li donen l'aparença visual d'una forma en 3D. A aquesta malla se li pot donar una estructura d'esquelet intern (armadura) per controlar-la a partir dels seus vèrtexs. Després el procés continua amb el texturitzat o shading, l’il·luminació i finalment l’animació.

Generalment, l'art dels gràfics 3D és semblant a l'escultura o la fotografia, i l'art dels gràfics 2D correspon a la pintura. També és important remarcar que en els programes de gràfics per ordinador aquesta distinció és a vegades difusa, ja que es fusionen, per exemple algunes aplicacions 2D utilitzen tècniques 3D per a aconseguir certs efectes com il·luminació, i també algunes aplicacions 3D primàries fan ús de tècniques 2D.

Història

La invenció de la llanterna màgica l’any 1646 creada per Athanasius Kircher, va ser l’origen del vídeo. Ja que aquest permet veure una imatge darrere d’una altra a una velocitat constant per generar la sensació de moviment.

El Flipbook o foliscopi és un llibre, inventat al 1868 per John Barnes Linnet, que conté una sèrie de dibuixos o imatges que varien gradualment pàgina a pàgina, de manera que en passar les pàgines ràpidament les imatges semblin animar-se simulant un moviment. Es podria considerar l'inici de l'animació, al ser més dibuixat.

Com a precedent a l’animació tenim el zoòtrop: joguina òptica inventada per William Georfe Horner l’any 1934. Està basada en el fenòmen de la persistència de la visió per crear la il·lusió del moviment).

Inicis de l’animació

1889: Emilie Reynaud crea el teatre òptic: sistema de projecció format per 2 projectors, un projecta la imatge de fons estàtica i l’altre els personatges en moviment.

1902: George Méliès, utilitza el que després es coneix com a tècnica d'Stop Motion.

1907: s’inventa l’Anime al japó. (Anime significa animació).

1912: Winsor Mccay, va fer alguns dels primers dibuixos animats: Little Nemo.

1917: els germans Fleischer inventen el rotoscopi. Més tard creen la Betty Boop al 1930 i Popeye al 1929.

Es crea la primera pel·lícula animada: El apóstol. Creada per l’argentí Quirino Cristiani.

1919: primer personatge animat: Felix the cat creat per Otto Mesmer i Pat Sullivan.

1932: es funda Walt Disney, i així comença l'era d’animació clàssica als Estats Units.

Mickey Mouse, Steamboat Willie: primera animació amb àudio.

1933: Warner Bross es crea per dos ex-treballadors de Disney, van crear Els Looney Tunes.

1934: Walt Disney comença a fer pel·lícules, com Blancaneus. Inventa en l’animació el so, el color i la càmera multiplà.

1957: es crea l'estudi Hanna-Barbera (autor de: Els Picapedra, Tom i Jerry, la Pantera Rosa, Scooby Doo i Els Barrufets).

ELS BÀSICS DE L'ANIMACIÓ

Definició

Tècniques

Història

Animació a prop

Animació a Catalunya

El Cinema d'animació a Catalunya té molt talent però és molt inestable. Durant tots aquests anys, ha creat sèries infantils amb molt de ressò internacional, però en canvi, la producció de llargmetratges no té gaire importància.

La capital de l’animació catalana és Barcelona. On es trobava, als anys quaranta, la seu de productores com Dibujos Animados Chamartín, Dibsono o Estela Films, que van fer curtmetratges.

Les sèries de televisió, a la dècada dels vuitanta, van tenir molta importància ja que es va mostrar internacionadament la feina catalana. En aquesta època cal destacar Les Tres Bessones de Cromosoma, 10+2 d’Acció, La vaca Connie de Neptuno Films, Història de Catalunya de BRB, Els Fruittis de D'Ocon o Capelito. El bolet màgic de Rodolfo Pastor. La televisió de Catalunya i la Televisió Espanyola van tenir un paper clau donant suport i diners. Inclús algunes parts del procés vas ser exportades a Àsia i a països de l’Est.

Va ser crucial la influència del món del còmic, a Barcelona existien diverses editorials (Norma Editorial, Bruguera, El Jueves) que permetien que els dibuixants passessin a la pantalla, com Escobar, Ivà, Mariscal o Daniel Torres.
Treballs valuosos de l’època són: Historias de amor y masacre (1979) d’Ivà; Cobi (1992), la sèrie de la mascota dels JJOO de Barcelona de Mariscal; Arròs Covat (2009), sèrie animada per a adults de Juanjo Sáez d'Escándalo Films.

No hi ha gaires noms de llargmetratges d’animació, no hi ha cap empresa que s’hagi dedicat amb continuïtat a aquest sector. Encara que podem destacar la primera pel·lícula animada espanyola: Garbancito de la Mancha (1945) d’Arturo Moreno.

La família Telerín, creada pels germans Moro per TVE, va destacar en àmbit nacional, gràcies al tipus de publicitat tant innovadora, i l’ús del color que van fer posteriorment als seus estudis.

Filmax, una productora i distribuïdora catalana, no va poder arribar al nivell del mercat liderat per Pixar i Dreamworks. Eren molt influents, per exemple Acció va realitzar Cher Ami (2009), un llargmetratge en dibuixos animats a l'estil Disney.

També Carles i Jordi Grangel treballen des del seu estudi a Barcelona per a grans firmes com Tim Burton o Dreamworks, no tot són desavantatges.
També hi ha hagut treballs més independents que són molt notables, però el que millor funciona sempre ha estat la publicitat, els encàrrecs institucionals i la docència.

Tot i que, deixant en banda les dades mostrades, els festivals i l'activitat acadèmica mantenen l'interès i la informació sobre l’animació.
Els últims anys, el sector s'ha vist afavorit per l'aparició de cursos especialitzats (com MAISCA a les Balears o el Màster en 3D de la UPF a Barcelona), centrats en l'ús de les noves tecnologies. Per acabar, quant a festivals, Catalunya té esdeveniments com l'Animac Lleida o l'Anima't Sitges.

Animació a Espanya (Dades actuals)

A Espanya, es calcula que, hi ha unes 250 empreses que es dediquen a activitats relacionades amb l’animació, la meitat d’aquestes es centralitzen a Barcelona i Madrid. Això genera una ocupació directa d'uns 6.675 llocs de treball. Es calcula que més o menys cada any es desenvolupen 13 sèries noves, 10 curts i 6 llargmetratges animats en l’àmbit nacional.

Segons dades proporcionades per DIBOOS (La Federació Espanyola d'Associacions de Productores d'Animació) a Espanya les entrades de cinema que corresponen a pel·lícules d’animació son un 15,23% del total. A part els llargmetratges d’animació projectats a sales mai han superat el 25%, del total de films, en els últims 6 anys.

El volum de negocis anual de la indústria de l'animació a Espanya supera els 510 milions d'euros, sobretot es manté gràcies als diners facturats a l’exterior que suposen el 62% del volum.

Aquests són alguns exemples de produccions d'animació importants del país: